La Cascada de Xocolata
Conte guanyador dels Jocs Florals del CEIP Horta Vella
Conten els vells que hi havia un nen molt golós que es deia Josep, era amable i de constitució forta i havia sentit a parlar d’una cascada de Xocolata en un País que s’anomenava Llaminolàndia.
Tot decidit va buscar un mapa on poder trobar aquest paradís, i mira tu quines coses que pensant i passejant per la platja, un cranc portava alguna cosa enganxada amb una de les seves pinces.Ostres!!!! Que es això que portes cranquet? Li va agafar un full mig esgarrinxat i vet aquí de quina manera més tonta va troba el mapa.
Bé, seguint les instruccions del mapa va fer cap a una increïble muntanya de macedònia, i així pujant i baixant fruites de tota mena la va poder travessar. Però mira tu quina li esperava, un fabulós riu de batut de plàtan, ¡caram quina oloreta! com el travessaria?
Calla espera però si allà, només a uns metres de distància seguint el riu avall hi havia una enorme closca de nou, es clar allò faria de barca. I ara un cop creuat el riu va hi es troba un immens basal de xiclet. Ara si que ho tenia complicat, com el podria travessar?
Es clar, a Llaminolàndia fins i tot els núvols eren de coto de sucre, va fer un gran salt estirant el braç tot el que va poder i va anar pispant trossets de núvols que tot seguit va anar posant a sobre del xiclet i així va per fi arribar fins al seu objectiu.
I així va ser com Josep tot content es va beure la Cascada de Xocolata agafant un bon empatx.
Conte contat, aquest conte ja s’acabat
EL VESTIT DE LA NÚVIA
Hi havia una vegada un mag alt, prim, amb llargs bigotis blancs i una barba grisa amb la que casi s’entrebancava cada cop que feia una passa.
Aquest mag tenia una tenda petita però tant bonica com misteriosa, era una d’aquelles tendes que sembla que et cantin a cau d’orella ¡Ennntraaaaa, Ennntraaaa! amb un cartell lluminós i un tendal amb un gran sol dibuixat. La tenda com no podia ser d’altra manera era plena d’articles de tota mena i altres artefactes màgics.Un dia va arribar al poble un home que buscava un regal molt especial, va vore la tenda i es va quedar prendat d’una tela màgica preciosa, tan bonica i refinada era que semblava feta per a una princesa i es clar el senyor Agafatfor, que així es deia, no va dubtar en comprar-la sense escoltar gens l’explicació del mag, tan entusiasmat estava imaginant la cara de sorpresa i alegria de la seva estimada amiga al desfer el gran llaç que li pensava posar i en obrir el paquet.
Amb aquesta tela tan preciosa, va manar fer un vestit de novia per a la seva amiga Isabela al millor sastre del poble com a regal de casament. El vestit va quedar molt bonic i a la noia li va encantar, era tan enlluernador que la noia no se’l va voler posar fins el dia del seu casament per por a que no es fes malbé.
Així van passar els dies i arribar el dia de la cerimònia, l’església estava molt ben guarnida i tots els assistents molt guapos i elegants, arribat el moment la novia caminava pel passadís de l’església acaronada per les mirades de tots els presents, quan de sobte totes les mirades van anar dirigides al mateix lloc...
Semblava mentida però el cul de la noia creixia i creixia per moments i si ningú no ho evitada prompte semblaria un globus aerostàtic i la pobra Isabela patiria el perill de quedar penjada del sostre de l’església.
En aquell moment al Sr. Agafatfor li va agafar un tremolor que el sacsejar de dalt a baix, i si això era degut al vestit?, va comença a recordar no ser que d’una característica especials i enseguida cames ajudeu-me va fer cap a la tenda del mag.
Bon dia Sr. Agafatfor, en que us puc servir? Va dir el mag. I el bon home va començar a explicar tot el succeït a l’església. El mag ja li ho havia dit que passaria allò, era una característica de la tela, tot i així li va repetir tota l’explicació que ja li va fer quan va compra-la.
La tela era especial per a casaments i posava a prova l’amor que es tenien els nuvis, si cap dels dos no donava massa importància al fet que estava passant tot tornaria a la normalitat en un vist i no vist, d’altra banda si s’enfadaven o es barallaven en funció de la durada de la seva desesperança, així tardaria tot a tornar al seu lloc.Quan el sr. Agafatfor va tornar a l’església va poder comprovar que res no va espatllar la cerimònia de casament, perquè cap dels invitats no es va atrevir a dir res als nuvis i com que els nuvis s’estimaven moltíssim tot va quedar en una anècdota divertida.
Conte contat, conte que ja s’acabat
LA VELLA BRUIXA
Fa molts i molts anys hi havia una bruixa molt perillosa, tenia un aspecte terrorífic, era alta, prima, amb els cabells de punta de color gris i portava una túnica negra vella i feta malbé. Vivia en una cabanya del bosc, feta de pedra amb petites finestres on gairebé no entrava la llum i amb quantitat de plantes enfiladisses per tota la façana.
Un dia la bruixa va capturar un nan que passejava pel bosc ensimismat en les seves coses i se’l va emportar a la cabanya on vivia.
El nan tot esglaiat li va preguntar que es el que volia d’ell, a lo que la bruixa li va contestar que s’avorria molt tota sola i necessitava un company per a jugar a un joc de cartes que es deia la Canasta.
Sort que el nan portava el mòbil a sobre i va trucar a una amiga fada per a que el vingués a rescatar, perquè es clar no es volia passar tota la vida fent de parella de la vella bruixa jugant a aquell joc.
La fada després de donar moltes voltes, a la fi va trobar la cabanya de la bruixa, però no se’n va adonar que aquesta la estava observant tot el rato i que en realitat li tenia parada una trampa, així que tots dos van tenir que entretenir a la vella bruixa jugant al joc que més li agradava.
Una nit quan la bruixa ja estava cansada de tant jugar i es va quedar dormida, el nan i la fada van sortir cames ajudeu-me a sobre d’un parell de centpeus als que la fada amb la seva màgia els hi va instal•lar un superturbo màgic per allunyar-se lo més ràpid possible del bosc, però la bruixa no va tardar en despertar-se i adonar-se’n, sense perdre temps va convertir el seu llit en un carro tirat per 6 enormes ratpenats.Quan els ratpenats van localitzar els centpeus i casi bé ja els tenien atrapats van arribar a un lloc del bosc que coneixia la fada on estava prohibida la màgia de les bruixes dolentes, el carro de la vella es va convertir en un llit, els ratpenats van desaparèixer i la vella i el seu llit van caure i desaparèixer per sempre més convertits en pols i de la pols un nou arbre va començar a créixer en aquell lloc del bosc tan bonic i especial.
Tot contents el nan i la fada van donar les gràcies als centpeus i van ensenyar el nou joc que van aprendre a tothom que vulgues.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja sa fos.
El Conillet
Tot va començar un dia qualsevol en que un camió viatjava per la carretera més revirada que us pugueu imaginar travessant una muntanya plena de boscos frondosos, quan de sobte el conductor s’endormisca i pegar un cop de volant. El camió portava una carrega de conills i quasi tots van sortir disparats rodant per la carretera i el seu voral. Tots van ser recuperats menys el nostre conill que rodola i rodola fins que es va obrir la seva gàbia i va sortir disparat seguint rodolant i rodolant muntanya a baix, i així va ser com sense saber com ni perque el nostre conill es va despertar tot adolorit en mig d’un meravellós bosc. Guauuuuuuuuuuuuuu¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡, quin lloc tan bonic, quins arbres tan immensos, quantes plantes, floretes de tots colors, aigua fresqueta que brolla del riu i quants animalets que no he vist mai. Quin lloc tan verd, quina quantitat de sons nous, estic somiant?
El conill mentre pensava tot això tot passejant i explorant el bosc, es va recordar que fins aleshores havia viscut amb els seus companys en una granja amb moltes gàbies. Cada dia unes persones, netejaven , posaven aigua i menjar i fins i tot medicines en cas que algú es poses malaltó.
Tot va ser venir-li al cap aquest pensament, que el conill va començar a suar i a posar-se molt nerviós i espantat.
Que faré ara? On viure? Qui em donarà menjar tots els dies? I els meus companys? Com he fet cap aquí?
Es va quedar immòbil, amagat entre uns matolls durant molta estona, fins que se li va queda la gola tan seca com un espart i la necessitat de veure el va fer moure’s.
Un cop satisfet, es va quedar assegut rumiant que lo millor seria començar a espavilar-se, aquell bosc era molt gran i a més increïblement bonic i segur que trobaria un bon lloc on viure, i molt menjar deliciós si sortia a buscar-lo. A més segur que hi viuen més conills aquí¡¡¡. Només de pensar això, ja li va canviar la cara i una immensa alegria el va fer saltar boig de content.
Ell no ho sabia però una petita granota l’estava observant, es va apropar a ell molt cautelosa i li va preguntar, Estàs sol, i la teva família? Si no en tens, jo en conec una que t’acollirà de tot cor, que et sembla?El conill, no s’ho podia creure, saltava darrera la petita granota mentre aquesta el portava a conèixer la seva nova família i un cop es van conèixer tots van quedar encantats, el conill va donar gràcies tots els dies de la seva vida per aquesta nova experiència que es va creuar al seu camí sense saber com, ni perquè.
